Sota aquest títol pretenc fer memòria de tot allò que he viscut i que en definitiva m’ha portat fins aquí.
1/ DELS 0 ALS 5 ANYS
Començar quelcom sempre m’ha resultat difícil, i parlar d’un tampoc és feina fácil, però quan es tracta d’explicar una vida totes tenen el mateix inici.
Vaig néixer el 2 de febrer de 1974 a Mataró, cap de comarca i que per aquells temps deuria tenir uns 75 mil habitants.
L’hivern a la costa catalana no acostuma a ser massa fred. En tot cas no es tracta d’un fred sec, del que et deixa la cara adormida, sinó més aviat un fred humit que t’arriba als ossos.
Si fem cas del que diuen els nostres avis el fred d’abans si que era fred, i el d’ara són tonteries, pel que hauré de suposar que no em va costar gaires suors arribar a aquest món.
Vaig néixer bru i amb melenes, i a la meva germana de quatre anys li vaig semblar més proper als Jackson’s five que als meus pares.
Segons la meva mare les primeres hores era horrorós, un espant de criatura. Com a mínim és el que va fer saber a les infermeres i a la companya d’habitació.
No sé si marca molt que la teva mare et digui lleig només aterrar al planeta, però al poc temps vaig millorar d’aspecte, em van caure part dels cabells, em vaig decolorar una mica i sobretot vaig obrir al món uns preciosos ulls verds que segons alguns encara conservo.
(Els ulls per descomptat que els conservo, que són verds també, el que potser algú posa en dubte és que siguin preciosos, però en això dels gustos ja se sap ...).
Per aquell temps vivíem plegats a casa els meus pares, Manuel i Fina, la meva germana Imma i la meva iaia.
La meva família era i és del més normal.
El meu pare crec que treballava a l’escorxador i la meva mare planxant a una empresa tèxtil.
Amb això podreu suposar que no ens sobraven els diners, però tampoc ens faltaven.
Com els pares eren la major part del temps treballant fora de casa, la que em va cuidar va ser la iaia, que tot i els cops que la vida li va donar, seguia repartint amor per allà on anava.
No sé quina mena de nadó era, segons expliquen era prou tranquil, dormia bé, inclús amb la televisió posada (vici que encara mantinc), vaig aprendre aviat a caminar, i que jo sàpiga poca cosa més a destacar.
Als tres o quatre anys vaig començar a la guarderia. No era una guarderia normal, anava a la mateixa escola on estudiava la meva germana, que pertany a una congregació de franciscanes i que llavors era només per a noies.
Allà vaig aprendre a llegir paraules, a sumar i a tocar el culet a les noies.
Als cinc anys vaig anar als Maristes que era una escola exclusivament de nois, la meva primera professora es deia Charo i era, o com a mínim la recordo, una bellíssima persona.
Llavors no imaginava el que significaria per a mi aquella escola, i és que vaig estar allà fins als divuit anys, quan vaig entrar a la escola universitària, però no avancem esdeveniments.
Diuen que els primer anys de vida són els que marquen la personalitat, jo de vegades ho dubto, potser perquè no recordo massa aquella època, només mantinc dins meu sensacions, i la veritat es que quan penso en aquell temps em sento feliç, pel que suposo que la meva infantessa ho va ser.
Espanya estava canviant.
L’any 1975 va morir el dictador que ens va portar a una guerra que guanyà i que ens va fer ballar al seu ritme des de l’any 1939. Déu el tingui al seu costat, però si us plau, que no ens el torni, amb ell per sempre.
L’any 1978 nova Constitució democràtica, i moderna per l’època (Cal recordar que han passat 30 anys?), ser “progre” era el que es portava i tot i els recels la gent es veia feliç primera vegada en molt de temps.
Jo era petit per entendre el que estava passant i dono gràcies per haver-me criat en un país on els seus habitants aprenien a ser lliures.
D’aquella època són les fotos que acompanyo.
