5/ DELS 20 ALS 25 ANYS
Fins quan dura l’adolescència?
A qui podem considerar jove?
Quan podem dir que em madurat el suficient?
Realment els temps varien d’una persona a una altra ....
Haig de dir que la segona meitat dels noranta va ser per mi una etapa d’assentament ... vaig acabar els estudis, realitzar el servei militar (això no tindria la més mínim importància a no ser perquè vaig descobrir el que per a mi és la me va segona casa: Eivissa) i vaig iniciar la meva carrera professional.
Els anys a la carrera van passar volant però d’ells em queden la base del que sóc com a professional i el record del meu company Santi.
Els mesos de servei militar van significar trencar amb el món que coneixia fins llavors per aprendre a viure a un lloc nou, conviure amb gent amb la que no tenia res en comú i enriquir-me amb tot allò que m’era desconegut però m’atreia enormement. Vaig tastar el flaó i el que posteriorment és convertir en la meva especialitat en rebosteria, la Greixonera Eivissenca.
Compartir habitació, lavabo i cuina amb sis nois més, la majoria adolescents, amb unes circumstàncies imposades i en lloc estrany ... això si que era un Gran Hermano!, i no el que presenta la Milà.
Com a tècnic em vaig formar a l’administració local, una feina que m’ha fet conèixer el territori on sempre he viscut i sentir-me més proper a la seva gent, que és la meva.
La meva passió pel cinema va continuar i encara es viva ... no vaig poder-me estar de tancar-me unes hores al cinema ni durant la meva estança a la illa blanca, tres películes recordo especialment per diferents motius: Titànic, Carne Trémula i sobretot la esplèndida Martín (Hache) quins diàlegs i quines interpretacions! (a Juan Diego Botto me’l portava ja mateix a casa).
Respecte a l’aspecte físic ... jo diria que va ser de les meves millors etapes, pes correcte, grans fora, pell jove ... no sé si era per això o per l’encant d’Eivissa, però no puc dir que perdés el temps.
El PP seguia fent de les seves, el Figo marxava a Madrid, es va acabar definitivament el dream team , es va estendre l’ús d’un aparell que a hores d’ara considerem indipensable Mr. Telèfon mòvil, de les noves tecnologies i d’Internet.
Era temps de la música grunge, de Tots cinc, de la generació X o la JASP (Jovenes aunque sobradamente preparados) era el nostre temps, el dels Friends de Central Perk i els d’aquí a Mataró a Local.
“Eso de extrañar, la nostalgia y todo eso es un bálsamo. No se extraña un país, se extraña el barrio en todo caso pero también lo extrañas si te mudas a diez cuadras. El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento¿Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un salteño?. Son tan ajenos a mi como un catalán o un portugués, una estadística, un número sin cara.
Uno se siente parte de muy poca gente, tu país son tus amigos y eso sí se extraña, pero se pasa.”.
(dels diàlegs de Martín (Hache) Adolfo Aristarain)
