4/ DELS 15 ALS 20 ANYS
Quan s’és jove i es té tota la vida per endavant és veuen les coses d’una manera ... hauré de creure que si durant la joventut vas perdent trossets de vida, aquesta per força, t’ha de donar nous ulls per entendre tot allò que ens envolta.
I és que si hagués de recordar el que em va marcar durant els primer anys de la dècada dels noranta pensaria en la iaia i en Dani, les dues primeres persones que vaig estimar i que van marxar per no tornar més que a aquell lloc on viuen els morts, a la memòria.
Però bé, això va ser quasi als finals del 93 i en els cinc anys que em poso a relatar em van passar moltes mes coses i per descomptat més agradables.
Llegia a gent com Juan José Millás, Pérez Reverte o Eduardo Mendoza, mentre seguia entretenint-me amb Hitchcock, Wilder, Lubitsch, Ford, Hawks i descobria a Berlanga, Coppola o Scorsese i m’iniciava al teatre interpretant el Dionisio de Tres Sombreros de Copa del mestre Miguel Mihura, que em va porta a descobrir a la mal anomenada altra generació del 27, amb l’insuperable humor de l’Enrique Jardiel Poncela al capdavant.
Va ser llavors quan vaig trobar als amics, als d’ara, llavors i sempre, quan vaig escollir professió, vaig compartir el sexe, vaig buscar la fe en déu i la vaig perdre definitivament, quan vaig jugar a ser gran i vaig creixa.
Pels pocs que segueixen aquest relats i estan interessat en saber que va ser dels grans que tant m’amoïnaven durant els cinc anys anteriors, dir-vos que es van quedar amb els vuitanta i que afortunadament, durant la primera meitat del noranta, el meu aspecte físic va millorar notablement, tot i que tal i com vaig aprendre llavors: res dura eternament.
Espanya es va tornar mes plural amb l’arribada de les televisions privades, com a mínim això és el que diuen, tot i que jo el que recordo de llavors són les Mama Chicho a Telecinco i la innombrable Encarna Sánchez a Antena 3, temps al temps.
Va ser l’època de la caiguda dels socialistes per la corrupció i del retorn de la dreta més casposa camuflada de centrisme de la ma del més pèssim dirigent que ha tingut l’Estat des de l’arribada de la democràcia (així ho dic, perquè es el meu blog i és el que penso ... colla de mentiders i feixistes!!!!).
Aquí a Catalunya seguien els de sempre i hauríem d’aprendre a conviure de nou amb els insults i la manca de respecte alimentada per qui governaven a Madrid. Tot i això em nego a que ningú se’m carregui el que per tots han de ser Els Millors Anys de la nostra vida*.
(*) 1946 William Wyler, bona pel•lícula, però en va fer de millors
