6/ DELS 26 ALS 30 ANYS
Sempre havia imaginat com seria el mon i com viuria jo en ell l’any 2000.
Qui dels nascuts a la segona meitat del segle XX no s’ho havia plantejat?
Doncs va arribar l’any 2000 i no havien cotxes voladors ni replicants com els de Blade Runner.
Tant en Harrison Ford com jo ens havíem envellit i engreixat, i jo ni tan sols havia marxat de casa els pares, ni havia format una família, ni tenia estabilitat laboral.
Van passar uns anys de neguits, incerteses i d’amors inconnexes, però l’any 2004 ja havia aconseguit omplir totes les mancances que el passat segle no havia pogut o sabut resoldre:
Vaig trobar el veritable amor que em va rejovenir i millorar considerablement l’aspecte físic.
Vaig marxar a viure a un pis de lloguer, primer sol i després ben acompanyat.
Vaig guanyar les oposicions per la meva plaça però vaig marxar a una empresa municipal que em permetia obrir nous camins professionals.
Què més podia demanar a la vida? (Això serà objecte d’altra capítol d’aquestes memòries, ho sento)
Billy Elliot, Moulin Rouge, Las Horas, Kill Bill ... aquest anys es seguien fent bons films, tot i que em quedo amb els clàssics dels anys 30-50.
Les sèries de televisió van començar a viure la seva millor època sorgint productes com Los Soprano, Deadwood, 24, Lost, Queer as folk, ...
New York, els nova yorkesos i la resta del món, van canviar per sempre amb la caiguda de les torres bessones.
Aqui van ser els anys de la foto de les Azores, del NO A LA GUERRA, del lamentable atemptat islàmic a Madrid i de l’esfondrament del Prestige i del PP.
